Existeix protecció a les persones consumidores que operen amb criptomonedes? Quin és el seu funcionament? Quines precaucions hem de prendre per evitar estafes?

L’ús de les criptomonedes i, tant l’adquisició, com el seu ús en certes transaccions, és un dels temes dels que hem sentit més a parlar els últims anys, sovint sense entendre gaire que són exactament. Per simplificar-ho al màxim podríem dir que les criptomonedes són diners virtuals. No obstant, fa anys que la majoria de persones fan transaccions amb diners virtuals, o sigui que operem sense tenir a les nostres mans la moneda física. El que diferència les criptomonedes dels mitjans de diner virtual que coneixíem fins ara és la manca d’intermediaris, és a dir, la manca de control dels bancs centrals.

Per escapar del control de bancs centrals, i qualsevol altra institució, les criptomonedes es creen electrònicament, es sustenten en la xarxa P2P i  utilitzen la tecnologia blockchain. Intentem explicar que són aquests conceptes.
 

La Xarxa P2P va néixer fa anys i resumidament és un sistema per compartir arxius interconnectant ordinadors... alguns recordaran el famós programa per compartir música i pel·lícules de forma gratuïta, Napster, que va ser obligat a tancar. Doncs utilitzava exactament el P2P (Peer to Peer).

Aquest sistema trenca la relació habitual entre un servidor i els clients. El servidor és l’ordinador central que facilita una sèrie de serveis als clients adherits a la seva xarxa, i per tant determina l’accés d’aquests clients a una informació i contingut, o bé una altra. A la xarxa P2P desapareix el servidor i totes les màquines connectades tenen els mateixos privilegis. Dit d’una altra manera, tots els equips estan interconnectats de forma que qualsevol persona usuària pot accedir a la informació que qualsevol membre de la plataforma afegeixi al sistema.

Blockchain: Aquí la cosa es complica una mica. Intentem simplificar-ho al màxim. Normalment si volem fer un pagament d’una persona a una altra, i no ho fem amb moneda física, haurem d’utilitzar els sistemes bancaris per realitzar aquesta transacció. Les entitats financeres amb un simple moviment dels balanços de cada compte bancari s’encarregaran de fer la operació. Amb el Blockchain desapareix la figura intermediària de l’entitat financera.

Com explicàvem amb el sistema P2P aquí tots els participants són iguals. Si jo, per exemple, vull vendre un bitcoin a una altra persona ho comunico a la xarxa (sense identificar-me, simplement fent referència a un número de cartera de dipòsit) i anuncio a quin altre usuari va destinat el bitcoin. Totes les persones usuàries tenen accés a aquesta informació i és validada com correcte. Tot seguit es crearà un “bloc” que s’afegirà a la cadena de blocs creada per cada transacció. Cada bloc és un registre xifrat i no modificable que certifica la operació.

D’alguna manera el que estem explicant és com una comunitat de persones es posen d’acord per tal de verificar entre totes les operacions, i dificultar una transacció falsa. Com hem dit no existeix una autoritat darrera que en validi les transaccions, si no la mateixa comunitat de persones usuàries. La confiança de les persones usuàries és clau, ja que no hi ha regulador darrera, i per tant, la volatilitat del valor de cada criptomònada ve determinat per totes les persones usuàries (o sigui el que estan disposades la resta a pagar per ella). Aquí entra en joc el perill que aquest “mercat” pugui ser adulterat o manipulat.

Per formar part d’aquest sistema només cal crear un moneder virtual i un correu electrònic, per tant, un altre gran problema és l’anonimat. El risc essencial és el desconeixement de com es fixa i varia el valor de cada criptomoneda, i el desig d’obtenir beneficis molt ràpids, per tant, sense existència de control regulador, és fàcil crear una bombolla que pot rebentar-se en qualsevol moment.

Els reguladors financers de la UE fa temps que adverteixen a les persones consumidores del risc i caràcter especulatiu dels criptoactius. Les persones que en defensen el seu ús acusen aquests organismes que la seva animadversió està motivada a que el sistema deixa el sistema financer tradicional fora de joc, però val la pena valorar els arguments emprats pels reguladors.

En una operació d’inversió regulada existeixen uns requisits d’informació prèvia sobre els riscos que aquest sistema no disposa, i més tenint en compte que en les operacions de criptoactius és perfectament possible que es perdi absolutament total de la inversió, el qual si no és informat a la publicitat s’estaria incurrent en publicitat enganyosa.

Per altra banda cal ser molt prudent amb aquella publicitat que assegura una rendibilitat alta i ràpida, ja que segons el sistema que hem descrit el mercat s’autoregula i les persones usuàries no haurien de poder manipular el mercat, i en cas de fer-ho no necessàriament serà en benefici nostre. Per una banda es dona el cas d’acumulació d’actius en poques mans que poden adulterar el mercat a voluntat, i per altra banda, que sovint no podrem vendre quan vulguem els nostres criptoactius al no existir compradors disponibles quan el mercat està a la baixa.

En aquest sentit, és molt important tenir clar que no existeixen procediments de reclamació i protecció, ja que es tracta de serveis aliens a la regulació del serveis financers europeus.  

Les persones usuàries que es plantegin accedir a aquest tipus de mercat és molt important que en coneguin detalladament el seu funcionament, i en conseqüència assumir el risc que s’està corrent, i valorar si aquests són adequats a la pròpia situació financera personal. Dit d’una altra manera, qualsevol possible comprador de criptoactius ha de tenir clar que per aconseguir l’alta rendibilitat anunciada arrisca perdre el 100% de la seva inversió, i per tant ens hem de preguntar “Em puc permetre perdre tots els diners invertits per intentar aconseguir els beneficis publicitats?”.

També és important comprovar la reputació de l’empresa amb la que anem a realitzar l’operació, i comprovar que no estigui a la llista negra d’advertències de les autoritats bancàries competents. El Banco de España disposa d’un registre de proveïdors autoritzats per realitzar d’intermedioaris en aquestes operacions: registro_CMV_SCMV_CMC_SCMC.xlsx (live.com)

Això sense obviar la gran quantitat de fraus i estafes relacionades amb el phishing de falses empreses de ciptomonedes, o que es fan passar per elles per aconseguir l’accés a les dades de la cartera moneder dels clients.

Que els criptoactius vulguin escapar del control dels intermediaris no hauria de ser contradictori amb la necessitat de regular-ne la seva comercialització, publicitat i transparència. Per altra banda la CNMV ha de vetllar per les bones pràctiques i evitar manipulacions de mercat que sovint es produeixen. Per tot plegat, cal regular aquest complex sector, ja no per incloure dintre del control financer regulat aquestes pràctiques, si no simplement per garantir la seguretat jurídica de les persones consumidores.